La qüestió nacional en la lluita de classes

Octaveta repartida en la manifestació del 25 d’abril, en què predomina el nacionalisme de nació oprimida.


La fi del primer cicle revolucionari ha suposat la derrota temporal de l’únic projecte emancipador universal i internacionalista. En la situació actual (abans que iniciem conscientment un nou cicle revolucionari), l’ofensiva contrarevolucionària provoca que amplis sectors de la classe obrera vacil·len i tendisquen a adaptar-se a la nova situació buscant la conciliació amb la burgesia, desentenent-se dels principis teòrics, estratègics i tàctics de la revolució. Això comporta el predomini dels nacionalismes (de nació opressora i de nació oprimida) a la vella Europa, i particularment a l’Estat espanyol, on la imposició de la nació opressora ha propiciat que la qüestió nacional siga el focus principal de la crisi política d’aquest Estat.

En esta situació, per les necessitats de la lluita de classes, hem de batallar amb més força contra el nacionalisme de tota nació (tant opressora com oprimida), i defensar la igualtat completa entre totes les nacions i idiomes (sense cap privilegi, sense idioma oficial obligatori) per a eliminar tot rastre de desconfiança i allunyament nacionals, mentre propugnem la unificació política internacional del proletariat (sobre la base de la seua unió voluntària, sense ignorar els conflictes nacionals). I no hi ha igualtat completa entre totes les nacions sense el seu dret efectiu a l’autodeterminació, que és el dret a la separació política. Per tant, propugnem que aquest dret s’aplique de manera real i concreta a l’Estat espanyol, i reconeixem el seu resultat fins a les últimes conseqüències (no com a consigna buida), fent propaganda i agitació per ell sempre i en tots els casos, posicionant-nos mentrestant a favor d’una opció o altra (autonomia, separació…) en funció de les condicions concretes per a poder atenuar les lluites nacionals, ja que l’aplicació del dret a l’autodeterminació de totes les nacions no significa donar suport sempre a la independència, sinó que hem de partir dels necessitats concretes de la lluita de classes revolucionària per a valorar-ho amb independència de classe. Si deixàrem de fer-ho així per por del nacionalisme de nació opressora o per acontentar el nacionalisme de nació oprimida, deixaríem de ser internacionalistes, si bé és cert que només podem superar la divisió de les nacions entre opressores i oprimides quan les fusionem conscientment en el comunisme (que és el nostre fi), a través del socialisme (en què no podem deixar mai d’aplicar el dret de les nacions a l’autodeterminació).

Pel que fa al País Valencià, la burgesia no hi prengué la iniciativa de reivindicar la seua particularitat en el capitalisme ascensional i dur a terme un moviment nacional. En canvi, s’integrà en el bloc de dominació de classe de tot l’Estat espanyol, i majoritàriament ha maldat per reduir la cultura valenciana i el valencià a un mer folklore que li serveix com a atracció turística. D’acord amb el que hem dit adés, els comunistes només tenim en compte les nacions que (per definició) es mouen, així que el nostre deure com a internacionalistes no és organitzar o construir una nació al PV (i menys clamar per la seua independència), cosa que equivaldria a voler que la història vaja cap arrere, sinó oposar-nos decididament a tot privilegi i tota opressió nacionals per a soscavar la base del divisionisme nacional que ens separa del nostre objectiu revolucionari, al contrari de la burgesia, que potencia eixes barreres a partir de l’opressió nacional que contribueix a reforçar, en aliar-se amb la burgesia de la nació opressora i la de tot l’Estat per a oprimir juntes al proletariat, tant el de la nació oprimida com el de la nació opressora, i també per a oprimir i espoliar les semicolònies arreu del món, amb les quals alimenta el seu règim assassí i la fracció de l’aristocràcia obrera. Esta és una de les dos ales en què s’escindix la classe obrera en l’imperialisme, i també s’alimenta amb l’explotació de l’altra ala, la proletària, que ha d’aliar-se amb els moviments d’alliberament de les semicolònies donant-los suport.

El proletariat revolucionari ha de fer front a l’aliança internacional de la burgesia a tot l’Estat espanyol, el qual és la determinació material de major pes que expressa una correlació de classes determinada i corporeïtza l’opressió política de classe. L’únic camí per a enderrocar l’enemic comú és la revolució socialista, que destruïsca tot l’Estat burgés substituint-lo per la dictadura revolucionària del proletariat (sense cap fase intermèdia, ja que l’imperialisme espanyol i el seu antagonisme de classes ja estan plenament desenvolupats). Així doncs, els comunistes hem de reconstituir el Partit Comunista en el marc de l’Estat espanyol per tal de lluitar contra l’enemic comú, sobre la base de la unió voluntària i de la realització completa de la igualtat nacional en el si del Partit, i sense deixar-nos endur pels legítims sentiments d’odi contra la nació opressora.

L‘articulació de l’Estat-Comuna espanyol internacional dependrà de les condicions concretes, però sempre haurà de dirigir políticament el conjunt de la societat cap a la fusió de les nacions en el comunisme i, per tant, s’haurà de basar en la més completa igualtat nacional. Per això, l’Estat-Comuna, així com el Partit Comunista, s’ha d’ es podria organitzar d’acord amb els principis del centralisme democràtic, que és el més adequat per a combatre el liberalisme, incloent-hi a totes les nacions que no desitgen separar-se’n i instaurant l’autonomia política local i regional per a aplicar les directrius de tot l’Estat-Comuna a les seues particularitats específiques, sense idiomes oficials, amb protecció dels idiomes i les cultures minoritzades i amb una nova divisió administrativa (qüestionant les províncies actuals) en funció de l’apreciació de la població local de les necessitats del desenvolupament social i per la composició nacional de la població. Pel que fa a l’opció federal, ens oposem al principi federal apriorístic, però la reconeixem només com a si bé pot ser una forma transitòria de l’allunyament polític absolut (entre els proletaris de diferents nacions) a la unificació política internacional del proletariat; dependrà del desenvolupament concret de la lluita de classes revolucionària en el centralisme democràtic. Només si és un pas endavant en este sentit, podem donar suport a la federació.

En la fase de transició al comunisme, mai una col·lectivitat podrà incloure en el seu si nacions senceres que no hi vulguen pertànyer, ja que el poder estatal i l’exèrcit no seran altra cosa que les masses proletàries en armes, no forces autònomes.

En definitiva, les nostres tasques més immediates per l’emancipació de tota la humanitat, en la situació en què ens trobem després de la finalització del primer cicle revolucionari i la nostra derrota general i temporal, consistixen a refer eixe projecte prenent com a base la reconstitució de la cosmovisió proletària, que consistix a recuperar l’hegemonia del marxisme-leninisme en el si de l’avantguarda, resolent des de la teoria (des del balanç de la pràctica revolucionària històrica) els problemes concrets de l’acció pràctica de la reconstitució i la revolució, construint els mitjans polítics adequats per a efectuar eixes resolucions superadores –i per tal que l’avantguarda les assumisca profundament–, i articulant-les com a cosmovisió en desenvolupament, mentre construïm l’avantguarda realitzant la igualtat nacional en el seu si. Sobre esta base, com diem, hem de reconstituir el Partit Comunista, com a fusió internacional d’avantguarda revolucionària i masses.

PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS, UNIU-VOS!

Cèl·lula Roja

https://cellularoja.wordpress.com/

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Propaganda i agitació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La qüestió nacional en la lluita de classes

  1. cellularoja ha dit:

    Marquem de color roig en este text que utilitzàrem en un pamflet (que repartírem en la manifestació del 25 d’abril) algunes correccions. Les raons d’esta rectificació són dos:
    1. El nostre objectiu no és realment «l’Estat-Comuna espanyol», sinó la fusió de les nacions en el comunisme. No ens pertoca a nosaltres pronosticar si l’exercici del dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides per Espanya (al qual entenem que se subordinava eixa reivindicació de «l’Estat-Comuna espanyol») provocarà o no la independència d’alguna d’elles respecte de l’Estat espanyol, o si la revolució socialista es desenvoluparà o no al mateix temps que a Portugal, a l’Estat francés o en algun altre Estat al voltant de l’Estat espanyol (si bé açò és poc probable, per la llei del desenvolupament desigual econòmic i polític en l’imperialisme), o altres situacions concretes que imposarien canvis que ens haurien de fer valorar com a possibilitat la creació d’un Estat-Comuna les fronteres del qual no coincidisquen amb les de l’Estat burgés espanyol (i, en qualsevol cas, el manteniment o no d’eixes fronteres només podrà estar subordinat a l’aplicació constant del dret a l’autodeterminació de les nacions que en formaren part, que és la base fonamental). De fet, nosaltres mateixos ens posicionàrem a favor condicionalment i temporalment de la independència de Catalunya com a aplicació concreta del dret a l’autodeterminació política en la consulta del 9-N de l’any passat, mentre que ara mateix ja no llancem aquella consigna per a Catalunya, ja que les condicions concretes del seu procés sobiranista ja no són les mateixes: tal com diguérem en el comunicat del novembre passat, en les eleccions «plebiscitàries» (com en totes les eleccions de la burgesia) predominarà el mandat representatiu en contradicció amb el mandat imperatiu (així que les masses ja no podran expressar directament la seua opció) i, a més, ara està decreixent el vot independentista en totes les classes de la població de Catalunya. Pels mateixos motius, tampoc és un dogma que la reconstitució ideològica i política del comunisme l’hàgem de fer en el marc que imposa actualment el règim burgés espanyol, sinó que ja mateix hi hem d’aplicar la igualtat de drets plena fins a les últimes conseqüències. A més, en la fase de transició cap al comunisme (una vegada s’estiga desenvolupant a escala mundial) els Estats de dictadura del proletariat s’aniran fusionant (des del moment que a tot el món hàgem enderrocat els Estats burgesos) entorn d’un nombre de centres internacionals cada vegada més reduït, fins a constituir un sol centre mundial. En conclusió, entenem que, a diferència d’allò que férem l’any passat, clamar a priori a favor de «l’Estat-Comuna espanyol» és una reivindicació positiva i, per tant, nacionalista (de nació opressora, a més). No podem deixar-nos endur per la necessitat de combatre tot nacionalisme (que en este cas, havia de ser principalment contra el de nació oprimida) sense més; hem d’assegurar-nos de posar en tot moment la ideologia marxista-leninista al comandament per a combatre desviacions com esta.
    2. El fi dels comunistes tampoc és l’organització d’acord amb els principis del centralisme democràtic, sinó la fusió de totes les nacions (i, per tant, l’extinció de tota opressió nacional) en el comunisme. El mitjà cap a eixe fi no és una forma d’organització determinada, sinó l’acostament i la unitat política del proletariat revolucionari; la forma d’organització és secundària, si bé el centralisme democràtic és la millor forma per a combatre el liberalisme (també en el camí de la construcció del comunisme). Així doncs, no podem excloure la possibilitat de l’organització federal més enllà d’una simple transició cap a una altra forma d’organització (com si este fóra el fi dels comunistes), sense deixar d’estar en contra del principi federal o confederal apriorístics (i, per tant, consigna positiva) com a suposades solucions d’altres moviments, que s’anticipen al desenvolupament concret de la lluita de classes revolucionària. Ara bé, en cas d’aplicar el centralisme democràtic, mantenim les condicions que ja li assignàvem: que se subordina plenament al dret de les nacions a l’autodeterminació, que sols es pot plantejar en funció de l’exercici d’eixe dret, i que les localitats i els territoris que romanguen en un mateix Estat-Comuna tinguen una àmplia autonomia política en cas de no optar per la separació, si bé no propugnem que el criteri principal per a delimitar-les siga el nacional (o «de poble»); sols amb esta autonomia política territorial podria ser centralisme democràtic real.
    En canvi, en l’organització del Partit Comunista no podem aplicar la federació com a opció, sinó que sempre s’ha d’organitzar d’acord amb els principis del centralisme democràtic.
    Gràcies a esta rectificació, sense cap modificació més, el text sí que seria útil per a l’educació internacionalista, ja que seria coherent amb els principis del marxisme-leninisme. Ho tindrem ben present per a la propaganda i l’agitació que fem a partir d’ara.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s