Davant el cicle electoral del 2015: Boicot!

Enlace a la versión en castellano.

Només els canalles o els babaus poden creure que el proletariat primer ha de conquerir la majoria en les votacions que es realitzen sota el jou de la burgesia, sota el jou de l’esclavitud assalariada, i que només després ha de conquerir el poder. Això és el súmmum de l’estultícia o de la hipocresia, això és substituir la lluita de classes i la revolució per votacions sota el vell règim, sota el vell poder”

V.I. LENIN

El present curs ha estat assenyalat pels representants de la burgesia com l’any del canvi, ja que hi coincideixen eleccions municipals, autonòmiques i generals. Tots els partits prenen posicions, ja que ningú vol perdre el seu paper en aquesta perversa farsa tantes vegades representada i en la qual sempre perd el proletariat. No tant perquè la nostra classe es jugue alguna cosa durant aquestes jornades en què s’escenifica la festa de la dictadura parlamentària, sinó perquè el mer desenvolupament de les mateixes no és més que un mitjà per tal que les variades estratificacions del capital col·laboren entre elles en l’àrdua tasca d’acumular forces per a la reacció, enquadrant les masses en el seu òrgan polític predilecte, l’Estat burgés i la seua plèiade d’organismes de representació: des de l’ajuntament, que veneren els feligresos sense aspiracions de la petita burgesia, al Parlament central, a on tradicionalment han pelegrinat, sense gaire sort fins ara, els qui saben que per a pidolar almoines han de tractar amb el capital d’alt llinatge.

La caducitat històrica de les institucions burgeses es demostra en el fet que des d’aquestes sols és possible desenvolupar una política que va en contra de la majoria de la societat. El reformisme és reaccionari, ja que reprodueix la base socioeconòmica del capitalisme. Els més pietosos desitjos del sindicalista, les ètiques proposicions del petit propietari, es tradueixen sempre en més explotació i misèria per al proletariat, així com per a les masses dels pobles oprimits.

Però tal esgotament dels instruments que la burgesia sosté per a representar el seu món, no sols s’inscriu per a la classe obrera en termes negatius. L’experiència acumulada durant tot un període de la Revolució Proletària Mundial (RPM), el Cicle d’Octubre, ens ensenya que la classe proletària, lluny d’haver de prendre els instruments de dominació de la burgesia, a través del concurs pacífic en les eleccions o violent mitjançant una insurrecció formal, ha de trencar violentament la màquina estatal de la burgesia a través dels seus propis mitjans de lluita: el Partit Comunista representa l’organització del proletariat com a classe revolucionària i comporta l’existència de tot un sistema únic d’organismes de tota mena, que l’avantguarda en fusió amb les masses constitueix per a enfrontar-se a la dominació de classe de la burgesia. Aquest enfrontament ha de canalitzar-se a través de l’organització del proletariat revolucionari com a classe dominant, de manera que la tasca del Partit Comunista, una vegada està reconstituït, és la de construir els òrgans de Nou Poder, la dictadura del proletariat, organitzant masses a través de l’estratègia de Guerra Popular, és a dir, mitjançant la línia militar proletària com a concreció de la línia de masses en aquest estadi de desenvolupament del procés revolucionari.

Els mitjans parlamentaris, però, no permeten a l’avantguarda d’elevar la consciència política de les masses de la classe per tal que comprenguen la necessitat immediata de la revolució socialista, ja que tan sols permeten de reproduir el règim de dominació existent. Aquests mitjans, com a recurs tàctic de la revolució, se circumscriuen al període d’acumulació de forces pacífic, o polític, en contraposició amb la fase militar de la revolució. Més en concret, només poden servir en la fase immediatament anterior a l’existència del Partit Comunista, quan es tracta que el moviment d’avantguarda comunista es vincule políticament amb l’avantguarda pràctica de la classe obrera. És només en aquest període, en funció de múltiples contingències a tindre en compte en cada moment, quan l’avantguarda marxista-leninista podrà utilitzar les velles institucions com tribuna i sempre en funció de les necessitats concretes del procés de reconstitució del comunisme

En l’actualitat, a l’Estat espanyol multitud d’organitzacions que diuen que defensen els interessos de la majoria, s’afanyen a mostrar la validesa de les institucions burgeses com a mitjà central per al desenvolupament del moviment obrer o popular, atés que per més voltes que li facen, l’estructura parlamentària sempre apareix com a centre des del qual s’han d’aplicar les demandes dels moviments de resistència que ells dirigeixen o pretenen dirigir.

Un lloc privilegiat entre els qui defensen l’estratègia parlamentària l’ocupa avui Podem. Aquesta organització s’ha destacat com a socialdemocràcia rediviva durant l’últim any, des del seu sorprenent resultat en les passades eleccions europees. Pels interessos de classe que representa i per la procedència dels seus quadres polítics, Podem és reflex fidel del partit obrer liberal llegat pel Cicle d’Octubre, la definició del qual passaria per una contraposició formal als efectes del capitalisme tardà (proletarització de capes mitjanes, pauperització de les masses, internacionalització de les relacions capitalistes…), combinada amb una defensa a ultrança de l’Estat Benefactor (els pilars del qual són la sobreexplotació de les masses proletàries i l’opressió d’altres pobles). Encara que tot això cristal·litza en Podem sense el pes social i cultural de ser una organització oportunista nascuda en la calor d’aquest cicle: per a defensar la reforma del capital, Podem s’aferra a la democràcia en general, sense la necessitat de referir-se complementàriament a Enver Hoxha, a Pyongyang o a l’URSS del senyor Breznev, com fan els diversos gremis de l’ortodòxia revisionista. De fet, Podem ni tan sols pretén fer seu el bagatge polític i cultural del moviment obrer, com ha mostrat aquest últim Primer de Maig; aquesta delimitació amb la tradició obrera suposa la veritable diferència entre la nova socialdemocràcia i la vella socialdemocràcia “comunista”, i fa permissible introduir en el discurs revolucionari aquesta distinció de matís entre l’oportunisme a la Podem i el revisionisme que encara hegemonitza el moviment comunista existent.

Concretament, Podem es va presentar en societat per disputar l’hegemonia, en nom del poble, a les elits econòmiques, amb l’objecte de reimpulsar dins del sistema democràtico-burgés el paper de les anomenades classes mitjanes (aristocràcia obrera i petita burgesia). Després d’un any de pre-campanya electoral, la proposta d’Iglesias i cia. s’ha esgotat, i ha mostrat així que la reforma des de baix, si no es presenta com a alternativa reaccionària a un veritable moviment revolucionari, com va passar durant el Cicle d’Octubre, no té recorregut. I això que, al contrari que la seua organització germana Syriza, Podem encara no ha gestionat el vell poder. És còmic que els Iglesias i cia. s’han mostrat oportunistes fins i tot amb els seus principis burgesos, ja que allò que estan traint amb les seues patètiques peticions en les “negociacions” amb la lideresa socialista a Andalusia, és la gradació de les reformes del règim del 78, és eixa fàtua lluita contra la corrupció que s’ha convertit en leitmotiv d’aquesta nova vella socialdemocràcia. Del republicanisme tradicional han transitat cap a aquella concepció conservadora de la política que té com a centre l’accidentabilitat de les formes de govern. De l’internacionalisme petit-burgés carrincló valedor de la Veneçuela bolivariana, han passat a la primera línia de defensa de la unió monetària europea, el mur defensiu infranquejable de la Troica. En suma, els nostres nous oportunistes, els qui fa un any es van fer un baptisme de masses en què es van autoproclamar com a enginyers de la nova política, són els primers que van a combregar quan el capital monopolista dispensa les seues rodes de molí.

Però el més important en relació amb els límits del parlamentarisme com a política proletària, és que inclús avui Podem planteja el seu concurs electoral com una combinació entre moviments socials i institucions, ressaltant sempre que el parlament no és l’eix central de la seua acció política, sinó sols un pas més cap a la realització de les seues directrius programàtiques. Més enllà de l’absurd que resulta plantejar això pels qui han utilitzat la seua capacitat de mobilització social per a servir com a vàlvula d’escapament a la crisi de les institucions maquillant-les (només així es pot percebre la participació en les eleccions al Parlament Europeu! La institució més menyspreada per les masses!), el que aquest discurs demostra és: en primer lloc que Podem i allò que representa són un ressò d’aquesta concepció política que va acabar dominant als partits proletaris durant el Cicle d’Octubre, presos per l’immediatisme polític al no tindre una estratègia revolucionària. I segon, que aquella concepció empirista i economicista que se sotmet a l’esdevenir de la democràcia burgesa, amb els ritmes que el parlamentarisme li imposa, lluny de ser la plasmació de la flexibilitat tàctica que ha de nodrir el desenvolupament de la tàctica-pla de l’avantguarda revolucionària, no és més que la mostra del dogmatisme tossut i l’estretor de mires dels qui no conceben cap més món possible que el que el mercat capitalista en la seua reproducció incessant els posa davant el nas.

El lligam entre aquest oportunisme i el revisionisme es fa palés en els paral·lelismes presents en el seu quefer polític. Ací tenim el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE), com si tres dècades després de “pràctica de masses” amb nuls resultats, l’hagueren menat a despertar, una vegada més, en 1984. Anàlisi rere anàlisi, els nostres revisionistes han arribat invariablement a la mateixa conclusió, amb independència de l’estat concret de la lluita de classes: sempre que la burgesia convoca eleccions, allí està el PCPE per a presentar un “programa mínim”, preparat conscienciosament per a combatre “l’esquerranisme” de les masses i disposat a ser realitzat d’urgència dins dels marges de l’Estat burgés. Però quin millor exemple d’aquesta interpenetració entre els postulats de les diverses faccions de l’aristocràcia obrera radicalitzada que la dramàtica posició del Partit del Treball Democràtic, que està travessat per les seues dues eternes passions: la de l’ortodòxia revisionista que continua acollint en el seu si, i la del brau oportunisme conseqüent que s’obri camí, com assenyala el mateix nom de l’organització, com va mostrar la seua petició de vot a Podem en les passades europees i com evidencia la seua vocació de conquerir les regidories obreres per des de les institucions burgeses crear… consciència sindical!, que pel que sembla és la nova tasca dels “comunistes”. L’imperialisme els cria i ells s’ajunten!

La fermesa d’oportunistes i revisionistes per defensar dogmàticament la seua estratègia parlamentària contrasta amb el seu eclecticisme generalitzat davant el referèndum del 9 de novembre a Catalunya. Podem, exposant els límits del nou reformisme, va nadar en la bassa de l’ambivalència respecte al dret democràtic a l’autodeterminació, sense ocultar la seua actitud xovinista-espanyolista. I la resta dels socialdemòcrates “comunistes” van reptar entre l’ambigüitat i la fèrria defensa de l’statu quo, la qual cosa garanteix la submissió nacional de Catalunya. El revisionisme, instal·lat en la quietud i l’obrerisme més estret, va ser a més incapaç de comprendre la significació del referèndum i les seues diferències amb una convocatòria convencional: el 9-N tenia un caràcter imperatiu, en què el poble català podia expressar sense mediacions la seua posició davant la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. El 9-N podia, doncs, servir per a donar una solució a l’opressió nacional que pateix Catalunya. A més, aquell referèndum va significar una brillant ocasió per a l’educació en l’internacionalisme proletari de la nostra classe. Elements tots aquests que permetien la incursió de l’avantguarda marxista-leninista en la gran política, sense detriment del manteniment de la independència política de la nostra classe, en l’horitzó més proper de la qual continua estant la resolució dels problemes lligats amb la reconstitució ideològica i política del comunisme

Però davant l’estultícia dels representants de l’aristocràcia obrera, les posicions del proletariat revolucionari comencen a avançar. Tot i que la Línia de Reconstitució (LR) continua sent a dia d’avui un corrent ideològic en el si de l’avantguarda de la classe proletària, la qual cosa exigeix que prioritze la reconstitució ideològica del comunisme, l’avanç del marxisme-leninisme entre els sectors més avesats de la classe obrera és una realitat. Derivada d’aquesta situació, la LR té avui entre les seues tasques principals la d’articular-se com a moviment polític d’avantguarda, construint un referent de l’avantguarda marxista-leninista que puga emprendre el Pla de Reconstitució mitjançant el Balanç del Cicle revolucionari i del desenvolupament de la lluita de dues línies. Mitjans que garanteixen aquesta construcció del moviment proletari revolucionari sobre bases independents i alienes als paràmetres que la inèrcia del capital imposa a l’oportunisme en les seues diverses formes, des de les més nounades fins a les que continuen parapetant-se en els hàbits liquidadors del segle passat.

Per això, davant les successives convocatòries electorals que la classe obrera patirà al llarg d’aquest any, en què l’únic canvi possible se situa sobre el nom de qui gestionaran la dictadura del capital durant els pròxims anys, la consigna a defensar des del comunisme revolucionari és la del boicot: Perquè les eleccions no serveixen per a defensar els interessos de les masses proletàries! Perquè les eleccions no serveixen a l’avantguarda revolucionària per a reconstituir comunisme!

Per la reconstitució ideològica i política del comunisme!

Guerra popular fins al comunisme!

Davant la farsa electoral, boicot!

Ni un vot obrer a les urnes!

Balanç i Revolució

Cèl·lula Roja

Juventud Comunista de Almería

Juventud Comunista de Zamora

Moviment Anti-Imperialista

Nueva Dirección Revolucionaria

Nueva Praxis

Revolució o Barbàrie

Maig del 2015

Estat espanyol

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Propaganda i agitació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s