Nova web per la reconstitució del comunisme

www.reconstitucion.net

Desenvolupem la línia proletària!

Visca la Revolució Socialista!

El 3+2 y el 0+0 en la lucha de clases

Hace tiempo que se aplica una serie de reformas educativas en la universidad y a todos los niveles; ya sea la LOMCE o la Estrategia Universidad 2015 (la continuación del Proceso de Bolonia), el objetivo estratégico de aquellos que administran el Estado burgués es siempre el mismo –sea cual sea el partido–: en la crisis de sobreproducción dentro de la decadencia general del capitalismo, han de reestructurar el modo de producción capitalista, mediante las reformas y los recortes. Así, por una parte, cada «nueva» reforma educativa promueve que el alumno de ascendencia proletaria tenga que salir más y más pronto al mercado de trabajo con una baja cualificación, sin llegar a acceder a la universidad, así que le asegura un futuro laboral aún más precario, que encaje bien en las demandas del mercado. Por otra parte, refuerza la tendencia a especializar la educación contra la visión crítica e integral de la realidad. El 3+2 es un paso más en esta dirección del capital, por más que el ministro Wert lo encubra con la misma excusa con la que el gobierno del PSOE solía «justificar» el Proceso de Bolonia: en la convergencia europea.

Ante el 3+2, podríamos posicionarnos sin más contra la mercantilización de la enseñanza estatal. Pero, para construir la nueva educación y poner fin a la tendencia anterior, hemos de comprender su papel en la sociedad:

La función principal de la educación es dotarnos del conocimiento necesario para las labores. Educación y trabajo están ligados socialmente, y se desarrollan conjuntamente.

La política educativa del Estado español forma parte del pacto constitucional del que se dotó el capital y, por tanto, siempre combina los centros docentes estatales con los privados. A partir de aquí, la apuesta de la derecha de la burguesía es potenciar la enseñanza privada y religiosa, reservado a los estudiantes que puedan permitírselo (hijos de la clase dominante), en detrimento de la enseñanza estatal. Y esta última es la que la izquierda de la burguesía propugna, ya que ofrece a más clases sociales el acceso a los estudios. Esta izquierda nombra al Estado burgués (administración en la que también participa) como educador que nos imponga las lógicas del capital desde la infancia, a pesar de que el Estado solo puede ser el instrumento burocrático-ideológico-militar para imponer la dominación de una clase u otra, y pese a saber que la educación en el capitalismo siempre funciona como sistema selectivo en el que amplios sectores del proletariado no podrán acceder nunca a la universidad (por el tiempo de dedicación, por las barreras económicas, por las barreras académicas…). Para estos proletarios, no es 4+1 ni 3+2, sino 0+0.

Davant les eleccions al Parlament de Catalunya: Boicot!

27-S, o quan la voluntat popular deixa pas al vil mercadeig

Després de mesos de pugna inter-burgesa, la fracció de la classe dominant catalana que encapçala a dia d’avui el procés, ha decidit cridar a les urnes al poble català, en una descarada mostra que entre democràcia i mercadeig parlamentari, ha optat de manera pristina pel segon. El Moviment per la Reconstitució, davant aquesta nova convocatòria, i en línia amb el que s’ha expressat en anteriors ocasions, crida al boicot davant aquesta nova farsa electoral burgesa, com no podia ser d’altra manera. Però el nostre posicionament respecte a aquesta és, per força, qualitativament diferent del que vam mostrar davant les passades eleccions de maig, en part perquè està precedit per l’audaç posició que vam esgrimir davant el referèndum del passat 9 de novembre. Així doncs, sembla necessari que ens retrotraguem una mica i comencem amb una breu retrospectiva, en cerca que s’observi millor la coherència de les nostres argumentacions, tant passades com presents.

Ante las elecciones al Parlament de Catalunya: ¡Boicot!

27-S, o cuando la voluntad popular deja paso al vil mercadeo

Tras varios meses de pugna inter-burguesa, la fracción de la clase dominante catalana que encabeza a día de hoy el procés, ha decidido llamar a las urnas al pueblo catalán, en una descarada muestra de que entre democracia y mercadeo parlamentario, ha optado de manera prístina por lo segundo. El Movimiento por la Reconstitución, ante esta nueva convocatoria, y en línea con lo que se ha expresado en anteriores ocasiones, llama al boicot ante esta nueva farsa electoral burguesa, como no podía ser de otra manera. Sin embargo, nuestro posicionamiento al respecto es, por fuerza, cualitativamente distinto al que mostramos ante las pasadas elecciones de mayo, en parte porque viene precedido por la audaz postura que esgrimimos ante el referéndum del pasado 9 de noviembre. Así pues, se antoja necesario que nos retrotraigamos un poco y comencemos con una breve retrospectiva, en busca de que se observe mejor la coherencia de nuestras argumentaciones, tanto pasadas como presentes.

Davant el cicle electoral del 2015: Boicot!

Enlace a la versión en castellano.

“Només els canalles o els babaus poden creure que el proletariat primer ha de conquerir la majoria en les votacions que es realitzen sota el jou de la burgesia, sota el jou de l’esclavitud assalariada, i que només després ha de conquerir el poder. Això és el súmmum de l’estultícia o de la hipocresia, això és substituir la lluita de classes i la revolució per votacions sota el vell règim, sota el vell poder”

V.I. LENIN

El present curs ha estat assenyalat pels representants de la burgesia com l’any del canvi, ja que hi coincideixen eleccions municipals, autonòmiques i generals. Tots els partits prenen posicions, ja que ningú vol perdre el seu paper en aquesta perversa farsa tantes vegades representada i en la qual sempre perd el proletariat. No tant perquè la nostra classe es jugue alguna cosa durant aquestes jornades en què s’escenifica la festa de la dictadura parlamentària, sinó perquè el mer desenvolupament de les mateixes no és més que un mitjà per tal que les variades estratificacions del capital col·laboren entre elles en l’àrdua tasca d’acumular forces per a la reacció, enquadrant les masses en el seu òrgan polític predilecte, l’Estat burgés i la seua plèiade d’organismes de representació: des de l’ajuntament, que veneren els feligresos sense aspiracions de la petita burgesia, al Parlament central, a on tradicionalment han pelegrinat, sense gaire sort fins ara, els qui saben que per a pidolar almoines han de tractar amb el capital d’alt llinatge.

Ante el ciclo electoral de 2015: ¡Boicot!

Enllaç a la versió en valencià.

“Sólo los canallas o los bobos pueden creer que el proletariado debe primero conquistar la mayoría en las votaciones realizadas bajo el yugo de la burguesía, bajo el yugo de la esclavitud asalariada, y que sólo después debe conquistar el poder. Esto es el colmo de la estulticia o de la hipocresía, esto es sustituir la lucha de clases y la revolución por votaciones bajo el viejo régimen, bajo el viejo poder”

V.I. LENIN

El presente curso ha sido señalado por los representantes de la burguesía como el año del cambio, pues en él coinciden elecciones municipales, autonómicas y generales. Todos los partidos toman posiciones, ya que nadie quiere perder su papel en esta perversa farsa tantas veces representada y en donde siempre pierde el proletariado. No tanto porque nuestra clase se juegue algo durante esas jornadas en que se escenifica la fiesta de la dictadura parlamentaria, sino porque el mero desarrollo de las mismas no es más que un medio para que las variadas estratificaciones del capital colaboren entre sí en la ardua tarea de acumular fuerzas para la reacción, encuadrando a las masas en su órgano político predilecto, el Estado burgués y su pléyade de organismos de representación: desde el ayuntamiento, venerado por los feligreses sin aspiraciones de la pequeña burguesía, al parlamento central, a donde tradicionalmente han peregrinado, sin mucha suerte hasta ahora, los que saben que para mendigar limosnas han de tratar con el capital de alta alcurnia.

La qüestió nacional en la lluita de classes

Octaveta repartida en la manifestació del 25 d’abril, en què predomina el nacionalisme de nació oprimida.

---

La fi del primer cicle revolucionari ha suposat la derrota temporal de l’únic projecte emancipador universal i internacionalista. En la situació actual (abans que iniciem conscientment un nou cicle revolucionari), l’ofensiva contrarevolucionària provoca que amplis sectors de la classe obrera vacil·len i tendisquen a adaptar-se a la nova situació buscant la conciliació amb la burgesia, desentenent-se dels principis teòrics, estratègics i tàctics de la revolució. Això comporta el predomini dels nacionalismes (de nació opressora i de nació oprimida) a la vella Europa, i particularment a l’Estat espanyol, on la imposició de la nació opressora ha propiciat que la qüestió nacional siga el focus principal de la crisi política d’aquest Estat.

En esta situació, per les necessitats de la lluita de classes, hem de batallar amb més força contra el nacionalisme de tota nació (tant opressora com oprimida), i defensar la igualtat completa entre totes les nacions i idiomes (sense cap privilegi, sense idioma oficial obligatori) per a eliminar tot rastre de desconfiança i allunyament nacionals, mentre propugnem la unificació política internacional del proletariat (sobre la base de la seua unió voluntària, sense ignorar els conflictes nacionals). I no hi ha igualtat completa entre totes les nacions sense el seu dret efectiu a l’autodeterminació, que és el dret a la separació política. Per tant, propugnem que aquest dret s’aplique de manera real i concreta a l’Estat espanyol, i reconeixem el seu resultat fins a les últimes conseqüències (no com a consigna buida), fent propaganda i agitació per ell sempre i en tots els casos, posicionant-nos mentrestant a favor d’una opció o altra (autonomia, separació…) en funció de les condicions concretes per a poder atenuar les lluites nacionals, ja que l’aplicació del dret a l’autodeterminació de totes les nacions no significa donar suport sempre a la independència, sinó que hem de partir dels necessitats concretes de la lluita de classes revolucionària per a valorar-ho amb independència de classe. Si deixàrem de fer-ho així per por del nacionalisme de nació opressora o per acontentar el nacionalisme de nació oprimida, deixaríem de ser internacionalistes, si bé és cert que només podem superar la divisió de les nacions entre opressores i oprimides quan les fusionem conscientment en el comunisme (que és el nostre fi), a través del socialisme (en què no podem deixar mai d’aplicar el dret de les nacions a l’autodeterminació).

El 3+2 i el 0+0 en la lluita de classes

Fa temps que s’aplica un seguit de reformes educatives a la universitat i a tots els nivells; ja siga la LOMQE o l’Estratègia Universitat 2015 (la continuació del Procés de Bolonya), l’objectiu estratègic d’aquells que administren l’Estat burgés és sempre el mateix –siga quin siga el partit–: en la crisi de sobreproducció dins de la decadència general del capitalisme, han de reestructurar el mode de producció capitalista, mitjançant les reformes i les retallades. Així, d’una banda, cada «nova» reforma educativa promou que l’alumne d’ascendència proletària haja d’eixir més i més prompte al mercat de treball amb una baixa qualificació, sense arribar a accedir a la universitat, així que li assegura un futur laboral encara més precari, que encaixe bé en les demandes del mercat. D’altra banda, reforça la tendència a especialitzar l’educació contra la visió crítica i integral de la realitat. El 3+2 és un pas més en esta direcció del capital, per més que el ministre Wert ho encobrisca amb la mateixa excusa amb què el govern del PSOE solia «justificar» el Procés de Bolonya: en la convergència europea.

Davant del 3+2, podríem posicionar-nos sense més contra la mercantilització de l’ensenyament estatal. Però, per a construir la nova educació i posar fi a la tendència anterior, hem de comprendre el seu paper en la societat:

La funció principal de l’educació és dotar-nos del coneixement necessari per a les labors. Educació i treball estan lligats socialment, i es desenvolupen conjuntament.

La política educativa de l’Estat espanyol forma part del pacte constitucional de què es dotà el capital i, per tant, sempre combina els centres docents estatals amb els privats. A partir d’ací, l’aposta de la dreta de la burgesia és potenciar l’ensenyament privat i religiós, reservat als estudiants que puguen permetre-s’ho (els fills de la classe dominant), en detriment de l’ensenyament estatal. I este últim és el que l’esquerra de la burgesia propugna, ja que oferix a més classes socials l’accés als estudis. Esta esquerra nomena l’Estat burgés (en l’administració del qual també participa) com a educador que ens impose les lògiques del capital des de la infantesa, a pesar que l’Estat només pot ser l’instrument burocràtico-ideològico-militar per a imposar la dominació d’una classe o altra, i tot i saber que l’educació en el capitalisme sempre funciona com a sistema selectiu en què amplis sectors del proletariat no podran accedir mai a la universitat (pel temps de dedicació, per les barreres econòmiques, per les barreres acadèmiques…). Per a estos proletaris, no és 4+1 ni 3+2, sinó 0+0.

Debat sobre la reconstitució del comunisme

La jornada de debat la realitzarem el diumenge 1 de març a València, al llarg del dia.

Les persones interessades a participar-hi han de contactar amb nosaltres. Ho poden fer enviant un missatge a la nostra adreça de correu electrònic: celularoja@confidesk.com

Exigim, com a condició indispensable, que tot participant haja llegit la Tesi de Reconstitució i la Nova Orientació (parts primera i segona), com a textos elementals entorn dels quals girarà el debat:

• Tesi de Reconstitució del Partit Comunista en català: https://www.nodo50.org/mai/idiomas/catala/Tesi/indice_tesis_catala.htm
• Tesis de Reconstitución del Partido Comunista en castellano:
  https://www.nodo50.org/mai/Documentos/PCR/TesisReconstitucion/IndiceTesis.htm
• Primera part de La nova orientació en el camí de la reconstitució del Partit Comunista: https://www.nodo50.org/mai/idiomas/catala/NO1/indice_no1_catala.htm
• Primera parte de La nueva orientación en el camino de la reconstitución del Partido Comunista: https://www.nodo50.org/mai/debate/Partido/n_o_1.htm
• Segunda parte de La nueva orientación en el camino de la reconstitución del Partido Comunista: https://www.nodo50.org/mai/debate/Partido/n_o_2.htm

A més, recomanem (no exigim com a requisit) l’estudi dels documents següents:

¿Qué es Cèl·lula Roja?

Enllaç a la versió en valencià.

Cèl·lula Roja es un colectivo marxista-leninista que se organiza en Valencia para hacer todo aquello que sea necesario para el proceso planificado de reconstitución ideológica y política del comunismo, y superar lo antes posible la actual situación de disgregación y dispersión organizativa del Movimiento de Reconstitución, mediante la articulación del referente de la vanguardia marxista-leninista en el Estado español, como paso necesario pero no suficiente hacia la reconstitución del Partido Comunista.

Nuestro objetivo: la reconstitución del comunismo

Nuestro fin es el comunismo, la sociedad sin clases, adonde sólo podemos llegar a través de la destrucción revolucionaria y superadora del capitalismo por el proletariado constituido como Partido Comunista (en fusión dialéctica objetiva de la vanguardia revolucionaria con las amplias masas), como clase revolucionaria que, dirigiéndose desde su cosmovisión, ejerza la dictadura del proletariado mediante la Guerra Popular como línea militar universal.

Actualmente, el capitalismo, en su última y decadente fase imperialista, sigue conduciendo a la humanidad hacia el borde del abismo, con su inevitable tendencia a acrecentar la explotación de las masas oprimidas, a las guerras de rapiña y a devastar planeta. Sin embargo, durante todo un ciclo de revoluciones proletarias como materia (el ciclo de Octubre), el movimiento comunista no ha tirado el sistema capitalista al vertedero de la historia, no por causa de enemigos externos o viles traiciones, sino por sus propias limitaciones paradigmáticas, que han supuesto la hegemonización de la ideología de vanguardia por su reverso reaccionario, el revisionismo, la expresión de la ideología burguesa en su seno. Esta es la causa (y la consecuencia) de la patente derrota del ciclo de Octubre, con la que nuestra ideología ha perdido la posición de vanguardia, lo que supone que el proletariado haya dejado de actuar como sujeto revolucionario, si bien sigue siendo la única clase social que puede transformarse en clase verdaderamente revolucionaria, negando sus intereses particulares en el marco del capitalismo. Todo esto confirma que la lucha de clases continúa desarrollándose.

¿Pero por qué la contrarrevolución nos ha derrotado? ¿Y cómo podemos rehacernos y ganar la libertad?